La llengua dels meus pares

La llengua dels meus pares serà la llengua dels meus fills. La llengua amb la que vaig aprendre pensar. En ella vaig riure les primeres vegades, i també vaig plorar. És la llengua dels primers jocs. Per demanar aigua dèiem "mà", i "tete", per dir germà. En ella somie, parle i escric. És la llengua dels meus primers passos i les idees en el cap.

La llengua dels meus pares serà la llengua dels meus fills. Una llengua bonica, la llengua dels nostres pobles que ja són ciutats, i de la ciutat, que vol ser poble. És la llengua amb què demanem audiència al rei, és la llengua popular i dels remeis: "Sant Blai gloriòs, cura'ns la tos". És la llengua de comprar el pà i d'anar al metge. És la llengua per escriure i per parlar: quan costen eixes calces? Ja sap com vol pagar?

La meua llengua està viva: me la van deixar els meus pares, i els meus fills la rebran. És la meua i la teua llengua. Serveix per parlar seriosament o per dir animalades: és la llengua de parlar per no callar. Està al camp i a les drassanes, al bar més "perrero" o a un despatx d'advocats.

És la llengua per llegir els clàssics, tan els nostres com els d'altres llengües: Shakespeare o Quevedo, Estellés o March. En ella veiem un concurs a la tele, o uns dibuixos animats. És la llengua que som, i som la llengua que parlem. La llengua amb què diem "et vull", amb la que ens pregunten quan ens deixarem d'estimar. La llengua per respondre i per preguntar. Per estar junts, i per no tornar-nos a vore mai. Ens acompanya al cor i al fetge, al cap i al lleu, a la punta dels peus i les palmes de les mans.

Un dia vaig aprendre a parlar,i per això la llengua dels meus pares serà la llengua dels meus fills.