"Vitamina A, d'A la Babalá". Va ser una de les cançons amb que em vaig criar. Vaig crèixer veient el Babalà i Canal 9, i he acabat formant part d'ell.
Just ahir finalitzava la meua beca a Canal 9. Sí, he sigut becari fins ara, amb 30 anys recen fets. En un torn gens senzill, el del cap de setmana, compaginar vida social i laboral ha sigut complicat. Els meus amics i família ho han patit. Però és que l'ofici de periodista no entén d'horaris... i sembla que tampoc d'estabilitat.
Puc dir que m'emporte molt. He conegut històries, divertides i tristes, i les he pogut contar. M'han tancat a la presó, me n'he anat a les falles, he recollit orxata com per a tota la redacció, he estat a Marroc amb uns moters solidaris un poc destrellatats o me n'he anat a arreplegar raïm a les 12 de la nit.
És trist acabar, però res com recordar el primer dia per recobrar la il·lusió. A mi em va donar molta alegria. De fet, vaig plorar quan em van dir que havia aconseguit la beca. Feia 3 messos m'havia quedat a l'atur, solter, vivint de nou en casa la mare i plantejant-me coses com si realment havia triat la professió adequada.
No s'ha de ser hipòcrita: ser becari és dur. No ens corresponen vacances, ni tenim dret a l'atur, i guanyem prou menys diners que un treballador. Ho he passat malament quan m'ha tocat fer notícies de nit, o alçar-me un poc més prompte (no sóc matiner, jo). Però ha valgut la pena. He compartit hores de cotxe o de redacció amb gent especial, cadascún d'un pare i una mare. He fet bons amics. L'última etapa ha sigut especial: l'hem endolcida el grup de becaris del cap de setmana amb un projecte, el musical Beca-no, que ens ha dut de cap però ens ha fet disfrutar molt de treballar junts. Vore la cara d'al·lucinament dels companys el dia de l'estrena no ha tingut preu.
M'emporte una ratlleta (i ben bona) al currículum i molta experiència. M'he trobat amb històries tristes, però que m'han fet aprendre. També m'emporte uns bons companys i un bon grapat d'amics. Ah, i el millor de tot. ELLA. Ana, gràcies per haver-me fet encara més feliç.
Ànim i endavant, els bons sempre trobeu lloc
ResponderEliminarHola Victor, és molt bonic això que has escrit. La veritat és que quand deixes un lloc això és el que es sent. Desgraciadament la nostra professió té aquestes coses, que n'en de fer,trobar el nostre lloc hui en dia és difícil, però és per això que hem de lluitar amb més força. Ànim company i sento molt haver-hi de donar-te la ben vinguda al món de l'atur.
ResponderEliminarcuando una puerta se cierra se abre una ventana, y tal y como eres posiblmnt sea un ventanal. eres genial cm periodista y como persona así que ánimo que todo irá bien.
ResponderEliminar