El meu cole

Feia temps que no escribia al meu blog, i oferisc de nou, una entrada nostàlgica. Potser m'estic fent major.

Sant Bernat. És el patró del poble que em vegué nàixer, Carlet, però també és el meu col·legi; el meu, dels meus germans, i de tants altres companys i companyes. És el lloc on vam aprendre a llegir, a sumar i restar. Allí passavem hores i hores de futbol durant el pati del menjador. Ens disfressàvem de pastorets en Nadal, i bebíem "Fanta" com si s'acabara el món en la festa de fi de curs.

Aquell també era el lloc on fèiem el burro. Però burro burro. Jugàvem a mosca, i posàvem calent a bascollades a qui li tocara "pagar". Passar per aquell corredor de manotades hui en dia seria qualificat de salvajada, especialment en les dues rondes de moscardó que ara ens portarien directament al fisioterapeuta. Però en aquells temps ni hi havia mòbils, ni els mòbils tenien càmera,ni es pujaven les imatges a youtube. Així que si et tallaves el monyo, t'estrenaven el cap, si portaves esportives noves les havien de xafar i si feies anys, millor que anares calfant les orelles, i ho havies d'assumir. Jugàvem a xurro va, al vasco mangotero alguna vegada i també a bous, amb les branques del pati per vore si aconseguíem fer-nos mal. . En l'1 - x- 2, la funció final era la d'acabar cascant a algú: a qui li pegava el 2 o al llançador si l'empomàvem. Menció abanda mereix allò de "nombrar caballero". A qui ho conega, segur se li dibuixa un somriure. Fins i tot hi havia temps per a guerres de taronges (darrere del pati hi havia uns camps, i els majors de l'institut de vegades es passaven per allí per a incordiar als "xicotets"). Tota una infància amb bèl·liques reminiscències.

També hi havia coses més boniques, com el huac o la trompa, però també tenien la versió canalla i perrera. En les boletes, mai es jugava a mentires. Qui perdia el joc, perdia la canica. I si tenies una trompa amb punta de ferro, anaves a partir les trompes dels altres. Era una divertida jungla.

Jugàvem a unes altres coses, supose que més innocents. Però quan em vénen a la ment estes històries i les observe amb perspectiva, realment em sorprenc. Ni en aquell temps estàvem tan cerrils, ni crec que els nanos de hui en dia siguen "insalvables". Quan he contat esta història a unes altres persones, s'han sorprès. Però jo no tinc un mal record dels meus anys a l'EGB (ací m'he delatat: sí que estic major). Tot el contrari. Érem tots amics, repetidors i empollons, tot i que ens passàvem el dia traent-nos malnoms, o "motes" d'allò més rebuscat.

Hui he tornat a passar per davant del pati de Sant Bernat, a Carlet. Em dóna por calcular els anys que fa que vaig deixar el col·legi. Copiant al poeta, fa 14 anys que tinc 14 anys... Ahí està Sant Bernat, amb alguns canvis però igual en essència. Bé, en realitat, mirant-lo ara, diria que s'ha encollit, s'ha tornat més xicotet. Al menys, em fa a mi eixa impressió. O potser serà que m'he fet gran.