El Rey fa 60 anys

Es pensa que està a l'ocàs de la seua monarquia, que li han tret la corona. però el papero continúa sent el rei. Amb una fina ironia, quasi críptica, encara ens trau un somriure quan diu allò de "muchachos", "bufanuvols" i "cantamanyanas"; "chupópteros", "ramonsuelos" y "el pequeño ruiseñor". Tant és així que els meus germans i jo vam decidir, fa anys, glossar en una llista les seues grans expressions. "Ma mare, quan era jove, qué guapa que era"... i les amenitzava amb alguna cansoneta, "ai, de aquel que a las mujeres..."

Li agrada anar-se'n d'esmorzar amb els amics, el bricolatge, i queixar-se, però prou, per què mon pare ja és un "agüelo", concretament de la néta que li ha donat el meu germà major, és a dir, el primo gilito (el primogenit, s'entén). Li xiula, imitant el so de les caguerneres, i l'altra li riu totes les gràcies al seu iaio, de qui ha heretat uns profunds ulls blaus. Els seus brillen de manera especial, tot i haver passat 6 dècades per la seua vida.

Mon pare és també Carlet i els records de la infantesa, com quan arribava a casa i havíem de fer-li un pató (paraula de segell propi, derivada de "petó"). També és l'apartament de Cullera, els records del camp de bresquilleres i els dies que anàvem a ajudar-lo a repartir, de bon matí. "Vinga, va, fill, no sigues gos i alça't". "Preferisc ser gat, i quedar-me dormint a casa!". Eixiem amb la furgoneta, la blanqueta. Entre batalletes, històries i raonaments, fèiem el repartiment. Quan els seus clients li preguntaven si jo era fill seu, ell deia, amb molta gràcia, això de "me diu pare, pues fill meu". L'esmorzar era un dels grans moments del dia, per què aquells bocates sabien a glòria després d'un parell d'hores de faena. Recorde als seus amics parlant en un llenguatge críptic, ple de metàfores i al·legories pròpies del valencià, fetes per a no ser enteses per ningú més. Mon pare em deia: "en esta vida s'ha de saber ser corresponsal i estar al puesto". Això mateix.

Mon pare és l'autoritat, ho ha sigut per a nosaltres. La veu de l'experiència, un "ordeno i mando" que intentava dur al solc als seus fills que, baix el comanament de ma mare, van tindre una educació estricta però enriquidora. En la nostra família era el membre de més edat. Però a sa casa la història havia estat ben distinta. Era el menut de 3 germans, concretament, "el xiquet". Les meues ties, les seues germanes, ens conten, sopar de nadal sí, sopar de nadal també, totes les batalletes de quan ell era menut. La major, amb 15 anys més, va ser una segona mare... i el va posar ben recte. La d'enmig ens conta les bromes que li feien, com quan el van traure en calçotets al carrer Velàzquez, on vivien.

Salva, o Voro, encara té tot el monyo, uns cabells quasi blancs del tot que són l'enveja del Richard Geere, a qui diuen que té una retirà. Assegura no haver-se recuperat de la crisi dels 40, i acusa haver estat tota la vida treballant, però des de ben menut de veritat.

Mon pare està ben orgullòs dels seus fills, però li sap un poc mal reconèixer-ho. Ell, que és el més templat, té 3 grans competidors. Per cert, ell em va animar a escriure este blog. Bé, en realitat no sap ben bé què és això d'un blog, però em va alentar a escriure de nou, com quan era menut, per ocupar el temps i la ment. Gràcies.

Mon pare continúa sent el rei i hui acompleix 60 anys. Per totes les vegades que t'haguera pegat un abraç, i per totes les que t'haguera pegat una galtadeta, Felicitats, papà!